Memòria d'elefant i banya de marrà (17-04-2012)

Avui és molt fàcil criticar la monarquia, d'exemples no ens en manquen i el seu grau de despropòsit només és comparable amb una peculiar tendència borbònica a la irresponsabilitat i l'absurditat. Potser m'erro però d'un temps ençà sembla que als membres més il•lustres d'aquesta dinastia i als nouvinguts els rellisqui el que pensen la resta de mortals i ens vulguin fer sentir com a pròpia les seves vergonyes cada cop més evidenciades per l'imperi dels fets. Reina exclosa. Tothom que tingui dos dits de seny sap de la inoportunitat del viatge del cap d'estat a Botswana per participar en un safari caçant elefants o el que es posi per davant. No pocs opinadors, amb bon criteri, han ressaltat el mal moment triat per fer un espectacle d'ostentació totalment innecessari i resclosit. Aquí ningú exigeix que el rei d'Espanya faci cua per anar al teatre, com sí que ho fan a Suècia, però sí s'exigeix que si aquesta institució segueix essent necessària que guardi una aparença de formalitat i de conformitat amb els temps presents. A mi no em val allò de dir que això els monarques ho han fet sempre ja que si actuem en base a aquests paràmetres tornem a la llei de la selva, al pillatge i al tant monàrquic, per cert, dret de cuixa. Felip quan regni no tindrà el tracte preferencial, amorosit i acrític del periodisme espanyol que durant vàries dècades ha gaudit Joan Carles. Més aviat intueixo que és precisament ell el qui més lamenta tot el que ara s'està desemmascarant. La lògica aconsella pensar que el que fan ara ho han fet sempre. Aquí ho deixo. Dit això m'interessa molt més plantejar-me què farem de la monarquia si algun dia som independents com a nació. La tria natural seria la república per allò que dèiem de lògica amb els temps, representativitat democràtica, noció d'igualtat etc. A més la república catalana ja té precedents en el nostre país però tal vegada el preu a pagar per la nostra independència sigui el manteniment de la monarquia. Les grans decisions -i les petites també- requereixen de pactes, de renúncies i de visions de futur. La monarquia, com la majoria de coses, té els seus punts febles però també els seus actius. D'entrada representaria una continuïtat i silenciaria les veus d'aquells que veurien amb la separació d'Espanya un trencament traumàtic. No perjudicaria en absolut la nostra sobirania si ens hem de fixar amb l'exemple del Regne Unit i estats lliures i sobirans, i amb el mateix monarca, com són el Canadà, Nova Zelanda o Austràlia. Finalment tindríem un cap d'estat que es situaria per damunt del joc polític i hauria d'actuar com a rei de tots els catalans. Lògicament caldria veure si el monarca ho acceptaria però queda clar que en els temps que corren ni els mateixos reis estan com per rebutjar ocupacions. La por serà un element sobre la taula si mai hem de fer de veres el pas cap a l'estat propi independent. Esvair-la i esvair aquells que la prediquen i l'encomanen serà una comesa no gens fàcil. L'audàcia, element clau, requereix de sentit de la responsabilitat, prudència verbal i formal i claredat i ambició d'objectius. Casa el manteniment de la reialesa amb tot això? Comencem a pensar-hi. Per fer el cim ens calen moltes dreceres, a voltes, aparentment incoherents però que t'ajuden a avançar. Per la independència ens calen bastir sòlids pilars d'estat que ara no tenim. La monarquia n’és un d'ells.