Image Hosted by ImageShack.us

dijous, 13 de setembre de 2012

El paper de l'indi bó (10-07-2012)

Sempre recordaré del film "Els deu Manaments", amb un estel•lar Charlton Heston per cert, el paper del capatàs jueu, l’actor Edward G. Robinson, que col•laborava i conspirava amb els egipcis contra els interessos del seu propi poble. Com sabem l’ira de Déu, i de Moisès sobretot, s’acabà desfermant sobre aquest personatge i els que el seguiren, i la veritat finalment s’imposà. Llàstima que ara mateix l’ira del Senyor no sembla ser de la nostra banda. De petit recordo haver escoltat emocionat la història de Viriat, cap dels lusitans, amb aquella mort tan innecessària com producte de la traïdoria més vil i repulsiva. Com és sabut Roma actuà amb justícia i no recompensà al trio de traïdors. També recordo la “conversió” de Xènius de prohom catalanista en temps de Prat de la Riba a pseudointel•lectual franquista per absurd i malaltís càlcul producte d’una inesperada rancúnia cap a tot allò que traspuava catalanitat. D’històries d’aquestes n’hi ha moltes i són símptomes de febleses humanes. Són històries de traïcions i manca de compromís i són seqüències també humanes que palesen que, tot sovint, els homes cometem errades que l’àrbitre que és la història les acaba posant, més d’hora que tard, en el seu lloc. I és que no hi ha cosa pitjor que l’indi o el negre que es vol fer perdonar la seva particular i genuïna condició davant de l’home anomenat blanc. D’històries de vassalls professionals i d’aquells que supliquen un perdó innecessari n’hi ha moltes i lògicament les que ens afecten a nosaltres o als nostres encara més ens dolen. Això val per indis, negres, d’altres races que han estat subjugades i també per catalans que viuen amb desconfiança i complexament allò que com a poble som. Tot plegat ve a tomb després que s’hagin prodigat certs apologetes i conversos de l’espanyolisme i, per què no dir-ho, de l’anticatalanisme més servil, professant que si la nostra actitud com a poble fos, encara més mesella i acrítica, probablement ens aniria millor. O sigui que si la dona ultratjada pel marit mal tractador encara si posa millor, aquest li ensabonarà menys la cara. D’històries i tòpics que procedeixen d’Espanya en relació a Catalunya n’hi ha de tots colors. Colors foscos s’entén. Avui des d’aquesta Espanya decadent ara amb el PP i ahir amb el PSOE, però sempre amb l’ull posat contra Catalunya, ens arriben atacs de direccions diverses i intencionalitats del tot pèrfides. S’intenta, de totes totes, laminar la nostra autonomia a base d’un afogament del tot premeditat de les nostres finances públiques. A més es continua tocant la llengua no només en els territoris perifèrics de parla catalana sinó també al propi Principat qüestionant el sistema educatiu i l’arxiconeguda immersió lingüística. Arriben al punt del ridícul més elevat quan es treuen de la màniga una nova llengua anomenada Aragonès oriental. Que sigui un insult a la intel•ligència i a l’estudi de la filologia tant se’ls en dóna sempre i quan serveixi per estovar la llengua dels catalans. La consellera d’educació aragonesa, de cognom Serrat i nascuda a Ripoll, ha fet el paper del ximple acomplexat que ha de demanar perdó per tot i que vol guanyar mèrits deixant-se guanyar a les cartes, essent l’ase dels cops de galtes ben marcades i mirar cap a un altre cantó cada cop que denigren i ofenen els seus. Mai li mancarà una disculpa a la boca i mai deixarà de fer un mèrit per deixar clara la seva condició embriagadament anticatalana. Algú dirà que no li ha anat malament però, sense mai obviar, que ha fet del clavegueram i del cubell de les escombraries el seu modus vivendi. Els atacs contra Catalunya, que ningú dubti, que es prodigaran més a partir d’ara i la virulència verbal pujarà de to. No veig tancs per la Diagonal però si brutícia per menystenir als nostres i a les nostres institucions. Col•laboracionistes no en faltaran i caldria identificar-los. El xoc de trens no pot trigar gaire en passar i el camí de no retorn ja va començar ara fa dos anys un deu de juliol del 2010 mercès a una “lloable” sentència del Constitucional. Avui tenim una majoria nacional favorable però ens cal que aquesta majoria sigui activada i en aquesta comesa tots hi hem de participar. Un moment com aquest no l’hem tingut mai a la història. Aprofitem-lo per guanyar el camí de la llibertat.

Cap comentari: