Sense sentit d'estat no som ningú (19-06-2012)

Massa sovint els catalans sobiranistes no tenim sentit d’estat. En el fons a molts de nosaltres ens passa que anhelem la independència, la normalitat nacional però en el fons no ens ho acabem de creure. La nostra és una conjura massa estètica, poc raonada i gens ambiciosa. Massa sovint el nostre compromís nacional no passa de greu i frívol exercici retòric de tertúlia de cafè, partit del barça o de bar de copes. Som coherents amb la minoria d’edat política que tenim i així no anirem enlloc. El que és dramàtic és que en un moment com l’actual que tothom en el món menysté la classe política espanyola, ells per contra continuen tractant als nostres polítics com a mers subordinats o minyones. Fins quan haurem d’aguantar això? No adonar-se’n que l’estat de les coses ha canviat és molt més que una derrota política, és una derrota moral de país. No cal dir que aquestes són les que fan mal de veritat. El PSC-PSOE és qui, al meu entendre, menys ha entès el que està passant avui per avui a casa nostra i així de malament li van les coses. Li passa factura la Catalunya que no l’ha votat mai i també i amb molta més cruesa la Catalunya obrera castellanoparlant fins fa ben poc totalment sotmesa als designis i tribulacions dels homes i dones del carrer Nicaragua. Avui ningú sap què defensa el PSC, què vol ser quan sigui gran i què uneix personatges tant diversos com l’alcalde Lleida, el de Terrassa, l’ex de Girona o el senador Montilla entre d'altres. I és que com bé s’ha dit Pallach va morir massa jove i massa orfe de seguidors i continuadors de la seva causa nacionalista i socialdemòcrata. La crisi econòmica ha mostrat al món les grans mancances i misèries de l’economia i la política espanyola. A Europa i al món el descrèdit espanyol és conversa recurrent d’opinadors influents que palesen que el miratge s’ha acabat. Personal com l’Aznar, Rato i fins i tot el primer Zapatero foren capaços d’engalipar bona part de la humanitat venent més fum que segells col•locaven els del Fórum Filatélico. Té el seu mèrit, sens dubte, però és una qualitat de poble xupòpter que pren com a referència bufons i llepaculs de cort i pelatge divers, pícaros i lazarillos o curanders i venedors de remeis capil•lars o mals d'estómac. Ja se sap que teníem el sistema bancari més fort del món i que havent superat en PIB a Itàlia aviat faríem el mateix amb França. L’enveja a Espanya només es superada, de vegades, per la pedanteria. Els errors sembla que es repeteixen, i com bé han apuntat els crítics de Rajoy, aquest, amagant-se com un conill, comet aquells errors que amb bon criteri censurava de Zapatero. Això és negar evidències com la crisi i ara el rescat que ha patit Espanya. Si Rajoy fos més llest, i estigués millor aconsellat, entendria que li surt molt més barat afrontar i dir les coses pel seu nom, sense subterfugis ni fugides d’estudi. Podria deixar dit que ell s’havia trobat amb aquest panorama i que l’únic que fa es posar ordre a les finances públiques per acte seguit començar a reactivar l’economia. Res d’això ha fet i encara tot ho ha embolicat molt més. La frase dels homes de negre en referència a aquells que ens presten els 100.000 milions de l'ala és de pèssim gust i d'un desagraïment proverbial. Això si el partit de la selecció de futbol no se’l va perdre enviant, així, una altre missatge eloqüent sobre la seva peculiar, i tan poc eficient, manera de fer. I és que en aquesta per molts època de l’austeritat el PP acaba de crear un premi a la tauromàquia valorat en 300.000 euros, el ministeri de Foment espanyol pressuposta un quadre d’Álvarez Cascos per 190.000 euros i una de les principals autoritats de l’estat Carlos Dívar gaudeix d’àpats i estades de luxe sense prendre’s la molèstia de justificar res de res. A Benach se’l podia criticar per d’altres coses però no pas per instal•lar un equipament de treball en un cotxe de tot un president del parlament de Catalunya. A nosaltres ens critiquen les nostres delegacions i ells ningú protesta quan sabem que només els jardins de l’ambaixada a París ens costen quasi cinc-cents mil euros mantenir-los. La crítica que ens fan no és econòmica és política i és de preservació i d’uns interessos d’estat que nosaltres, ara per ara, no tenim. De l’estat propi i la independència parlem-ne menys i anem fent. Sense estructures i pilars d’estat no anirem enlloc. Aquests avui brillen per la seva absència i és la nostra responsabilitat fer-los créixer sense escarafalls ni frivolitats. Quan Espanya ens digui no a la hisenda pròpia i al pacte fiscal que advoca el president Mas el camí només pot ser un i cal arribar-hi preparats. Altrament dediquem-nos al sa regionalisme que potser ens aniria millor que predicar el que no som ni tenim intenció de ser. El poble vol gosadia i la fortuna ajuda als audaços.