Image Hosted by ImageShack.us

dijous, 13 de setembre de 2012

D'on ve i cap a on va l'esquerra? (06-10-2011)

Fa una bona colla d’anys, abans fins i tot de l’existència de tripartits i governs d’entesa, un bon amic em deia: ERC té una E diminuta, una R força gran i una C immensa que no s’acaba mai. Confesso que em feia molta gràcia aquesta ironia amb més d’un punt, i de dos, d’exageració. De fet es tractava d’allò que molts esperàvem d’una formació en constant creixement i que creixia, no ho oblidem, per la dreta, l’esquerra i el centre del sobiranisme polític. Per a molts, jo mateix inclòs, Esquerra era una formació idònia per fer de gregari o de llebre de CiU i portar-la cap a posicions cada cop més obertament sobiranistes i favorables a l’estat propi. El punt d’agosarament i de sacsejador de motlles establerts era un element favorable pels d’Esquerra i una part del país vibrava amb la nova èpica que desprenia i encomanava aquest partit. A més el soroll de l’independentisme arribava a zones castellanoparlants del país i només això ja era un gran mèrit. La definició d’ERC del meu amic podia valdre per l’Esquerra Republicana que subsistí al franquisme o la dels primers anys vuitanta sempre amb Barrera al capdavant. Amb l’Hortalà pocs canvis i algun elefant. Ja amb l’Àngel Colom i l’arribada ingent de personalitats (i també algun “personatge”) provinents de Nacionalistes d’Esquerra, de la Crida o del nacionalisme combatiu la cosa canvia i molt. No només en l’horitzó nacional també en l’ideològic. Colom però, poc o molt esquerranós, és prou llest per marcar trinxeres nacionals i sap que amb socialistes del PSC-PSOE no hi ha res a gratar. Quan Colom plega i comença el duet Carod-Puigcercós a les més altes instàncies del partit comencen a intuir-se els primers biaixos classistes i els primers balls a flor de pell amb el partit socialista. Es produeixen els primers pactes municipals (significativament a l’àrea metropolitana), arriben a Esquerra militants d’UGT i militants d’Esquerra fan el pas de la doble militància cap al sindicat i més coses. Ja al 1999, encara amb Pujol de candidat, Josep Huguet, més que mai caracteritzant-se com a Lenin de Manresa, preconitza la unió de les esquerres durant la nit electoral. La poca prudència verbal es fa palesa quan un escó de diputat passa a files “de la dreta” i el primer tripartit aritmèticament ja no és possible. Caldran quatre anys de treball de formigueta i clavegueres per la unió ideològica d’esquerres. Quatre anys on Esquerra Republicana trava un discurs suggeridor on defensa l’economia catalana i els seus emprenedors (millor paraula per ells que no pas empresaris), ens parlen de dèficit fiscal, de constitució catalana, d’estat propi, de catalanisme integrador (seguint a Pujol) i també de la seva pertinença a les classes populars (sobretot) i també a les mitjanes del país. Tot plegat amanit amb un discurs de “mans netes i d’equidistància” vers socialistes i convergents. Lliguen bé Macià amb Companys i no amaguen cants de sirena cap a electors desencisats amb CiU. Busquen la centralitat. Uns electors que dubto que fossin d’esquerres i que en tot cas eren decebuts per la pràctica excessiva de l’anomenat peix al cove en el marc autonòmic i també, no ens enganyem, per uns pactes amb el PP que ja es feien pesats i molts durs de rosegar. Per fi arriben les eleccions que consoliden a Esquerra com una gran opció de present i amb un futur que sembla immillorable. Arriba el moment de mostrar les cartes i aquestes són vermelles com la suposada ànima dels socialistes: s’ha acabat l’equidistància. L’excusa, sense ser immaculada no és dolenta: 23 anys amb un mateix partit són molts, massa. Pocs qüestionen pactes com els de Barcelona o Girona, a la Generalitat cal l’alternança. D’aquí endavant tot són fugides d’estudi i pífies que laminen el projecte. Ja no cal posar exemples però a cada errada els plantejaments independentistes perdien una flassada i en canvi l’acomodament vers al PSC i l’status quo en guanyaven més d’una. La base, dretana o esquerrana, no entenia res i els quadres i l’aparell cada cop semblava que visquessin en una realitat virtual o ideal. Aquell paradís que et proporciona la droga o la ideologia però que molt poc té a veure amb el món. El qüestionament dels governs d’esquerres, internament era vist com dissidència i com una actitud proconvergent. És a dir de dretes. Que els socialistes menystinguessin privadament i públicament a la gent d’Esquerra no era motiu d’insubordinació en cap cas, tal vegada de petita rebequeria a tot estirar. Poca autoestima i nul•la convicció per bandera. Més esquerra que quatre barres. No tinc la certesa que els dirigents d’esquerra haguessin escoltat el meu amic però sí que la tinc per dir que tenien un gran complex per demostrar la seva molt grossa esquerranositat. Ho havien de ser i aparentar més que els altres i això és símptoma de molt poca maduresa. La seva aposta tripartita cega i supeditada a la ideologia va allunyar-la de la seva massa de votants i els va fer dir a alguns dirigents, ara apartats de la direcció, que amb ells els votants independentistes de dretes, o que no eren prou d’esquerres, no els corresponien. Estaven com per no voler votants! Imaginem-nos que a la teva pròpia botiga tu tens una part del gènere que no el vols vendre... Gaire negoci no faràs! Actitud que no entronca gaire amb les masses del país, siguin populars, mitjanes o acomodades, per cert. Cal aplaudir Junqueras i la gent que el segueix perquè en bona hora han decidit fer el salt als acòlits del tripartit i d’una pretesa aposta social d’Esquerra on partits com CiU restaven exclosos. El catalanisme és social o no serà i això sortosament en aquest país ho hem dit des de tots els punts cardinals ideològics. CiU i ERC (algú recorda ara qui va canviar el logo del partit?) poden i deuen fer camí junts almenys fins que el nostre país vegi reeixit el seu horitzó nacional amb plenitud. Tenim molts actius que poden ser posats al servei d’una causa comuna, al servei del país i de la seva gent. És molt lícit que ERC tingui uns plantejaments ideològics i en aquest cas d’esquerres però en el món com el d’ahir i d’avui on l’esquerra i la dreta fan grans pactes d’estat, hom es demana per què a Catalunya hem de ser diferents. De CiU cal esperar generositat i d’ERC una lleialtat i sensatesa que està del tot renyida amb subordinació com la que mostraren durant els tripartits. No ho desaprofitem que no ens queda pas tant de temps.

Cap comentari: