La fí del nou imperi espanyol (08-05-2012)

Com de lluny queden els anys que arran de les privatitzacions endegades pel Partit Popular d’Aznar, Espanya tornava a gaudir d’un rol d’excepció a América Llatina. Eren els famosos anys noranta i els espanyols s’afanyaven a fer-se amb el control dels segments més estratègics de les economies d’aquests països per iniciar el que suposà per alguns una nova conquesta americana. El seu delit i excés els duia a vantar-se de passar la mà per la cara als mateixos nordamericans. Ja sabem que la modèstia, entesa com el terme mig entre la genuïna fatxenderia i l’excés de prudència o cautela, no ha estat mai el seu fort. Les operacions eren sonades i les màquines escurabutxaques i els bingos, com el dia abans del Crack del 29, no deixaven de repartir diners i menjadores. La nova economia l’havien inventada els espanyols: privatització a dit, que no pas liberalització, de sectors vitals en l’economia, tot ben amanit de llei del mínim esforç i repartiment de sucosos dividends previ suborn a les autoritats competents. D’altres països europeus amb més escrúpols no s’atreviren a anar tan lluny i ara de ben segur que no se’n penedeixen. Els espanyols i les seves empreses no havien inventat res de nou. Simplement es tractava d’una nova forma de pillatge de dimensions enormes i industrials en un marc on el telèfon, la televisió i internet ja començaven a albirar les tendències unitàries que avui en dia vivim amb radical transcendència. La magnitud d’aquelles operacions només és comparable amb el descrèdit que avui té Espanya allí mateix però també a Europa i a la resta del món. De no ser així un home com Newt Gingrich no diria que si Obama guanya farà d’EUA una nova Espanya. El que ens importa no és l’exageració cap a l’actual inquilí de la Casa Blanca sinó la constatació que l’Espanya del primer nivell ha estat un miratge, i d’aquest miratge avui ja no en pot viure ningú. També ho ha dit Sarkozy, massa tard, perquè si ho diu una mica abans potser acaba posant encara més la por al cos dels francesos i assoleix una remuntada que tindria qualificatius d’històrica. I també ens ho han dit els alemanys, ells de filiacions molt diverses, però conscients que les bestieses es paguen i ells, cautes amb el diner propi i aliè, no comprenen i els reca l’alegria gastadora meridional. De fet als tres darrers governants espanyols els perden les mentides: González amb el GAL i corrupteles vàries, Aznar amb Irak i l’11-M i Zapatero amb l’abast de la crisi, en clau domèstica el nostre (malaguanyat) Estatut i un maquillatge “enronià” de les dades (macro) econòmiques. Mentides, miratges i expropiacions. Vet aquí l’herència espanyola. Estan com per qüestionar el sagrament de la confessió aquests. Que dos estats tradicionalment tan poc a l’alçada de les circumstàncies com Argentina i Bolívia et rifin com ho han fet ara té molt de significatiu. Vol dir que ja no et tenen per res ells però encara menys els que vertaderament si que compten. Altrament els suïcidis, o lladrocinis com en aquest cas, es paguen i la comunitat internacional reacciona amb contundència. Ningú vol fer-se l’heroi i menys per un estat caigut i que fent gala d’una poderosa manca d’escrúpols ara veu, un cop derrotat, com se li gira tot en contra. La Kirchner o en Morales com l’Aguirre o l’Arenas degueren pensar que això d’YPF o de Red Eléctrica no podia seguir caient fora de “territorio nacional”. I d’aquesta manera tan terriblement populista es saltaren la legalitat i procediren pel dret. Quin mal, malgrat tot ha fet el populisme a l’Amèrica Llatina i, el que més dol és que no n’aprenen. L’Aguirre, liberal versió ella, en el fons no és tan lluny d’aquests personatges ja que l’arbitri de les regles del joc les marca el seu propi monopoli guiat per l’ interès. El Chesterton més polític ens deia “sóc liberal però em malfio d’aquells que se n’anomenen”. Això avui val pel partit Popular i una particular concepció del liberalisme molt més pròxima als axiomes del neomercantilisme colbertià. Espanya acostumada a fer trampes a solitaris propis i aliens ara veu com tot allò que eren actius de país ara són càrregues que suportar. La sort és que, sense necessitat de posar-hi remei, sempre tindran els catalans per poder fustigar les seves grans, enormes, mediocres i antiliberals frustracions. Per això, i res més, vol Espanya Catalunya.