La pau i els seus inconvenients (22-12-2011)

Si s’escaigués el cas d’una anomenada primavera israeliana, els elements constitutius serien qualitativament molt diferenciats del que està passant en el món àrab. Aquest univers llunyà i alhora tan proper a Israel està seguint unes dreceres que res tenen a veure amb el que es podria donar en aquest Estat a cavall entre Europa i Aràbia. A Israel tot allò que als països de l’Orient Mitjà i del Nord de l’Àfrica implica amb l’assoliment de la democràcia i el respecte i de les llibertats cíviques individuals i col•lectives, aquí tindria un altre denominador comú: l’assoliment de la pau. Una pau ja no freda sinó duradora i cooperadora amb els, cada cop més nombrosos, veïns àrabs. Una pau de màxims i definitiva, i no una pau de mínims i que sempre acaba penjant d’un fil molt fi, massa fi. Un futurible que ara no sembla possible. Altrament, les coses haurien de canviar molt i no només al país que suposadament féu una aliança sagrada i eterna amb Déu. El món àrab, per la seva banda, és tot ell en convulsió i en els nous vents no s’ensuma un desig afirmatiu de pau amb els israelians. El moment és certament interessant però, si l’islamisme, que aviat podria tenyir de verd tot el món àrab i musulmà, s’acaba imposant, la temptació de fer terra cremada podria ser molt gran i engrescadora de masses i col•lectius diversos. Llavors la confrontació seria inevitable i el mal a la pau i a l’estabilitat d’un ja per si fràgil món seria letal. La pau, avui per avui, malgrat constatar que els canvis en el món postmodern són trepidants, no deixa de ser una vaga il•lusió. Un bell miratge en el desert. Un somni idíl•lic d’una llunyana Ítaca que moltes generacions han volgut sentir com a propi, però que tal vegada no han fet prou per veure’l reeixit. La pau vol de grans sacrificis, de generositats i de renúncies importants i aquí en aquests punts la societat israeliana es troba dividida i mancada d’un projecte que a ulls de la comunitat internacional sigui creïble i coherent. Sortir d’aquest atzucac és un repte gran fins i tot per als grans visionaris que avui ja no circulen entre nosaltres en un món desventurat i guiat sense rumb ni ports clars ni definitius. Israel també és això, però amb resistència cap a l’enemic exterior i dissensió i baralles de portes endins. La rotunda i abnegada determinació israeliana per fer la guerra i per defensar la terra ara caldria transformar-la per fer la pau. No fer-ho els pot suposar en un futur no llunyà un xoc de trens entre política i demografia. I aquí, o molt canvien les coses, o en sortiran perdent. Ara mateix no veig a Netanyahu fent de Begin. I no oblidem que el pitjor que li pot ocórrer a Israel és l’immobilisme. A Israel, diuen experts i evidències, la pau la fan els falcons, i potser el líder de l’actual Likud és menys dur del que ens pensàvem. A Israel són majoria els que volen la pau. Sens dubte això és així, però potser caldria preguntar als mateixos israelians si han fet prou per assolir-la o fins on estan disposats a fer, i sobretot a renunciar, per aconseguir un estat de concòrdia. Aquest val tant com la terra promesa idealitzada en els temps de la diàspora. Les coses importants canvien poc amb el pas del temps. Una sort i una desgràcia alhora. Si la pau no materialitza és perquè manca voluntat d’entesa entre les parts i, sembla obvi, que, de la guerra freda contra Israel, n’han viscut un grapat de règims àrabs que tot just ara veuen com les seves poblacions comencen a alçar la veu de forma clara, sonora i contagiosa. A bona part de l’establishment àrab Israel els ha anat de primera per fer distreure l’atenció i esmorteir qualsevol tipus de dissidència interna. També, en aquest cas a les elits israelianes, els ha anat molt bé poder presentar-se com a única democràcia a l’Orient Mitjà. Això ara podria canviar, però no és menys veritat que una democràcia sota control islamista produeix gran recel i desconfiança en un país, com Israel, obsessionat per la seva seguretat. Els temps canvien però el que encara no sabem és cap a on ens duran aquests canvis. La interlocució amb els islamistes, ara per ara, s’intueix complicada i generadora de frustracions. No oblidem que democràcia a Palestina va ser la Gaza sota control de Hamàs. I darrerament ja hem vist en països com Tunísia, Marroc o Egipte un seguit d’exemples en cadena de triomfs islamistes. Els primers cants de sirena ens atansen un islamisme que ens genera grans interrogants i algunes certeses que no ens agraden gaire. Més aviat no ens agraden gens. És clar que això, encara que sigui veritat, sempre que pot ser considerat d’ingerència neocolonial occidental i de ben segur que trobarem un grapat d’intel•lectuals i homes polítics que, a aquells que això argumentin, els donaran la raó. Comparar, avui per avui, l’islamisme polític amb la democràcia cristiana europea és molt més que una broma de pèssim gust. A l’Orient Mitjà s’hi està jugant la gran partida de la convivència mundial i molt em temo que en aquesta partida no hi haurà termes mitjans. Més aviat hi guanyarem tots o per contra tots hi sortirem perdent. No sé si es tractarà de l’anomenat, i molt debatut, xoc de civilitzacions, però el nou escenari geopolític posarà a prova la seguretat en una zona tradicionalment calenta del globus i la seva incidència sobre la resta del planeta continuarà sent molt gran. És d’interès de tots que una solució justa, equilibrada i digna emergeixi i, seguint amb allò que féu gran el projecte d’integració europeu, fer de la cooperació econòmica i estratègica el gran motor d’interacció entre les diferents parts. El repte kantià d’una pau duradora aquí esdevé categoria i els radicalismes la posaran a prova. De fet ja ho estan fent. Aquests darrers poden arrossegar, si no ens hi esforcem de veritat, les masses erràtiques que, necessitades de nous lideratges, esperen apuntar-se al que pugui venir sense fer-se massa preguntes ni qüestionaments. Com em deia un islamista radical a Egipte, “el partit de Déu és el partit de la veritat i a partir d’aquí no em cal qüestionar allò que em manen”. L’extensió d’una visió antiracional de la religió pot tenir unes conseqüències mot greus en una societat i el seu contagi a la política pot ser immediat. És la gran batalla cultural la que s’està jugant en aquest tauler geopolític i civilitzacional improvisat. No podem baixar la guàrdia davant la intolerància, vingui d’on vingui, però aquesta lliçó no em queda clar que l’hàgim après. Si vis pacem para pactum A aquestes alçades, hem observat que quelcom que cohesiona l’atomitzada societat i la classe política israelianes és l’existència d’un enemic comú que posa en perill el seu anhel de supervivència. Avui a Israel els records de les guerres contra els àrabs i de conflictes inacabats amb palestins de diferent pelatge polític i religiós semblen encara més presents que les persecucions d’una altra època. Aquestes darreres han estat, i són encara, un element inherent en l’imaginari israelià i jueu, però em temo que ja no ocupen l’enorme centralitat i la càrrega emocional que visqueren en unes èpoques passades. Les generacions de l’Holocaust han donat lloc a unes generacions que han viscut d’una forma molt més palpable el conflicte amb els àrabs, i una cosa és el dolor patit o viscut i l’altra és l’explicació del dolor recordat i transmès. És cert que, a causa de la seva particular història, Israel desconfia del món en general, fins i tot d’aquells que li han professat una amistat incondicional. Es tracta d’una societat a qui costa oblidar i que viu en permanent estat d’excepció. Veure la realitat en aquests termes li ha fet sobreviure a la diàspora i també guanyar moltes guerres, però no li aportarà la pau tan desitjada. En aquest sentit, caldria fer dues consideracions parcialment contraposades: d’una banda, demanar-se si l’Estat d’Israel té una altra opció que l’esmentada abans, atesa la situació enormement conflictiva amb els veïns palestins i la resta d’àrabs. De l’altra, si l’immens xec en blanc que alguns països, per motius coneguts i ben diferenciats, com Estats Units o Alemanya –per posar-ne només dos exemples- han atorgat al país dels profetes bíblics es mantindrà immutable en el temps. La força de la memòria o els lobbies poderosos tenen caducitat en el temps i a Israel les ments pensants haurien de valorar amb renovada clarividència aquests nous vents que bufen de tots els punts cardinals.Vents d’anhels de superació d’hostilitats i confrontacions. De la mateixa manera que la societat israeliana canvia, el món també ho fa i la visió maniquea de bons i dolents comença a generar matisos, i els blancs i negres comencen a combinar-se amb altres tonalitats. Israel, si no fa els deures, pot estar acostant-se perillosament cap a terrenys d’aigües fangoses, on ja ni els millors amics podran sortir en la seva defensa. La comunitat internacional amb el seu vot favorable a l’ ingrés de Palestina a l’UNESCO ens ho ha demostrat. Cert que és una decisió, més simbòlica que altra cosa, però palesa que alguna cosa està canviant en la visió que es té al món diplomàtic i acadèmic d’aquest conflicte que ja dura massa anys. La inflexibilitat i la fermesa que en altre temps eren un gran actiu israelià ara poden ser el gran taló d’Aquil•lees d’aquesta societat. A la taula de negociacions s’haurà de poder parlar de tot i si el poderós, en aquest cas Israel, no està disposat a cedir, el millor que pot fer, i ho dic amb tristor, és preparar la guerra. D'altra banda, si els àrabs continuen desaprofitant les oportunitats que se’ls presenten (en paraules d’un conegut home polític israelià), la causa palestina podria, per sempre més, perdre el curs de la història. Aquí els palestins poden fer diverses coses per la seva causa: d’una banda unir el seu anhel estatista a la causa panarabista. Segones parts mai foren bones, ens diu l’aforisme, i aquí amb això diríem que tornaria aquella pretensió mai abjurada, i tant insensible, d’enviar els jueus al mar. Fer-los fora de l’Estat que han construït i pel qual tanta suor, llàgrimes i sang han vessat i fet vessar. Aquesta opció seria un gran error i una nova tragèdia humana que en res ajudaria ni a la veritat ni menys encara a un futur de tots i per tothom i d’esperança. Als palestins els cal fer de la seva aventura nacional un projecte genuí i distint de les quimeres i cabòries que d’altres països àrabs germans puguin tenir amb Israel. N’haurien de tenir prou de ser l’ase dels cops d’aquesta guerra. No dubto que sobre el paper és molt senzill defensar determinades postures i que construir-les i viure-les no és, en ocasions, tasca gens fàcil. Però del que es tracta és que tothom hi guanyi i que aquest gran guany, que és la pau, es reparteixi amb equitat, generositat i justícia. A posteriori vindran els exercicis de reconeixement cap a la memòria dels morts, dels perseguits i exiliats. Heus aquí on el temps i la història ens oferiran moltes respostes, que encara que fent mal, hauran de servir per tancar ferides, no pas per obrir-ne de noves. La veritat haurà d’honorar tots aquells que han patit, i molt especialment, aquells incompresos que feren una aposta desinteressada i valenta per la pau. No oblidem que aquest permanent estat de convulsió i de tensió ètnica només beneficia els radicals. Els suposats puristes, extremistes en llur visió i narració, no defensen la pau, més aviat s’esmercen per recolzar la inconclusió d’un conflicte que com aquell vesper que eren els Balcans a inicis, i finals del segle XX, pot conduir-nos cap a una espiral violenta que amenaci la seguretat global. I també, no ho oblidem, a reforçar llurs agendes polítiques. Ara és el moment de preparar-se per la pau i si es fa caldrà fer-ho des del pacte i el cultiu d’unes noves relacions entre dos futurs sobirans i cooperadors estats veïns. Una pau entre iguals que aspiren a respectar-se i treballar en comú. Un repte palestí i israelià però també un repte global. El dilema és clar: o preparar-se per a la pau o fer-ho per a la guerra. Ambdues, tal vegada, definitives.