Image Hosted by ImageShack.us

dijous, 13 de setembre de 2012

El lobby Catalunya recupera prestigi a Brusel.les (17-06-2011)

Un conegut meu francès es sorprèn quan veu el President de la Generalitat entrevistant-se amb el President del Consell Europeu, el flamenc Herman Van Rompuy. Conegut, no pas amic, ja que els amics saben de quin peu calço i no es sorprenen per aquestes coses. No pregunten rucades, vaja. Amb els amics coincideixes amb les coses importants i amb aquelles que discrepes no et fan la típica pregunta amb segones que no duu enlloc. Un president regional entrevistant-se amb el “cap de govern d’Europa”? Això no pot ser!, m’etziba el francès i jacobí. Li vinc a respondre que Catalunya no és la Gironda –d’on és ell- i que nosaltres com a nació ens hem de saltar el peatge estatal tantes vegades com ens convingui o pugui ser possible. No ens entenem, la qual cosa no impedeix que la cordialitat continuï presidint la nostra conversa que deriva cap altres viaranys més lúdics i festius. El cert és que a les institucions europees els rols estan prou determinats i Van Rompuy, flamenc democristià, li correspondria més la tasca de trobar-se amb caps d’estat i de govern i no tant amb “presidents regionals”. Per això ja hi ha la Comissió, el conjunt de comissaris i si escau el propi President de la institució. Aquesta seria la lògica imperant que Catalunya, ja des de l’època de Pujol, ha mostrat una clara voluntat de matisar i jugar amb els de més amunt i de no restar enquadrat amb un conjunt d’ens subestatals o regionals que, malgrat aparences i discursos apologètics, són mers convidats de pedra de l’arquitectura política europea. L’equip del President Mas es veu que ho sap i cal que aprofundeixi per aquestes dreceres si volem que a Europa ens tinguin en compte. Després d’una etapa de clar estancament en el procés d’integració europeu, en podria venir-ne una altra, amb el paradoxal beneplàcit de la crisi, de clara aposta (o necessitat) integradora. La famosa Europa de les velocitats podria tenir finalment la seva oportunitat i els estats haurien de triar entre quedar-se a la perifèria institucional amb mínims comuns denominadors o aplegar esforços i avançar amb un projecte més coherent i cohesionat. Europa es reformula o morirà víctima de la seva pròpia autocomplaença indolent. L’executiu Mas sap i és conscient de la importància de tenir una bona representació i imatge a Brussel•les. També sap que Catalunya té dipositades moltes esperances futures allà i concep, com ha estat tradicional en el catalanisme polític, que més Europa és sinònim de menys Espanya. Una bona entesa amb les institucions comunitàries és el primer element clau d’una política, com bé diu Martí Anglada, ja no tan exterior. A més des d’Europa ens podem projectar amb força al món i aconseguir rèdits de bidireccionalitat que avui són tant perseguits. Una política exterior d’ambició amb presència internacional de coherència d’acord amb els nostres espais prioritaris i estratègics ha de tenir, més d’hora que tard, unes conseqüències positives pel país en clau també domèstica. Ningú millor que nosaltres pot vendre Catalunya com a país preparat pels reptes globals i per sortir-nos de la crisi el darrer que ens cal fer és guaitar-nos el melic. Hem de renovar les bases de la nostra acció exterior tenint clar qui som i el que millor podem oferir de nosaltres mateixos a un món expectant davant de noves realitats emergents com la catalana. No deixem que la crisi, per dura que sigui, empetiteixi la nostra ànima i redueixi les nostres mires. El futur del país, en quan a cultura, economia i identitat també es juga fora. Que el President això ho tingui clar en depenen tantes coses.

Cap comentari: