Un nou eix francoalemany i una aristocràcia econòmica (30-01-2012)

El president del BCE, Mario Draghi, i els principals líders europeus –el president del Consell Europeu, Herman van Rompuy; el president de la Comissió Europea, José Manuel Durao Barroso; el de l´Eurogrup, Jean-Claude Juncker més Sarkozy, i la cancellera alemanya, Angela Merkel. A aquest grup s’hi afegeix la directora gerent del FMI, Christine Lagarde, i tots ells formen l’anomenat Grup de Frankfurt, que s’ha convertit en el vertader govern a l’ombra de la UE pel que fa a la solució dels problemes financers i de la banca europea. Això ens pot fer pensar que la nova Unió Europea serà molt més tecnocràtica que no pas ara i també més intergovernamentalment integrada. El rol de la Comissió queda per veure i els difícils equilibris de poder amb el Consell ara es poden haver decantat finalment per aquest darrer. La unió fiscal, una quimera abans de la crisi del deute, ara esdevé el compromís que s’esgarrapa a canvi d’un major control comunitari sobre finances, aspectes laborals i de despesa. Les tesis alemanyes s’imposen amb força i França juga a no quedar despenjada i a garantir la supervivència i viabilitat d’Estats com Itàlia o Espanya, que de caure a la grega, arrossegarien la mateixa França i, amb molta probabilitat, el conjunt d’Estats de la UE. Alemanya, amb gran afectació bancària sobre el deute d’alguns d’aquests Estats, inclosa. El nou pacte també incorpora més disciplina fiscal, amb regles més estrictes per controlar el dèficit i els pressupostos, i sancions efectives per a aquells que incompleixin la normativa. Els estats signants accepten vincular-se legalment sota la tutela del Tribunal Superior de Justícia i amb uns programes de reducció del dèficit que hauran de coordinar amb la Comissió Europea. Amb tot, algunes veus s’alcen posant en dubte que les sancions siguin automàtiques i que l’acord sigui jurídicament segur. Per la seva part, El BCE, a desgrat de francesos i Estats com Itàlia o Espanya, no es mou gaire i de moment no esdevé, com advocaven molts, una nova institució a l’estil de la Reserva Federal nord-americana. Caldrà veure si, d’aquí a la signatura del tractat, el BCE porta a terme, com voldrien els inversors i els mercats, massives adquisicions de deute en forma de bons. Per la seva part, l’FMI sembla que serà un instrument actiu en aquest nou ordre financer i fiscal d’Europa. Qui ens ho hauria dit, que hauríem de recórrer, nosaltres els rics, a l’FMI!! L’acord, seguint en la matèria econòmica, contempla un increment del fons de rescat Europeu (Mecanisme d’Estabilitat Financera), en principi encara sota tutela dels Estats. No es tracta d’una revolució de les institucions, però si que suposa un salt qualitatiu important i que haurà de provocar una major integració econòmica que, en el temps, es pot convertir en política. Tot això resta per veure i ara per ara la política d’integració no té massa importància per ningú. Amb tot, una nova Europa emergeix. Amb el nou tractat intergovernamental a signar abans de la primavera, l’anomenada Europa de les velocitats variables es pot veure, per fi, consagrada. Caldrà veure finalment quins Estats es queden fora de l’acord i si el no britànic resta ferm. Un projecte, el de les velocitats, del qual renegava Delors i molts líders i dirigents polítics del vell continent, però que a hores d’ara, i davant l’agreujament de la crisi econòmica, la negativa britànica i els dubtes d’un petit nombre d’Estats, es planteja com una única, i tal vegada darrera, possibilitat de sortida. Amb aquest acord l’eix francoalemany surt políticament reforçat i institucionalitza un liderat que, si la UE sobreviu a aquesta crisi, marcarà el ritme i les passes del projecte d’integració europeu. Res a Europa es podrà fer sense l’aquiescència conjunta de francesos i alemanys, i el que pot tenir de poc democràtic serà presentat com un actiu d’eficiència. Això és aclarir les regles del joc, facilitar la presa de decisions i, tant o més important, assegurar el futur econòmic del continent. Caldrà veure com queda afectada la nova Europa. Ara, però, només ens cal saludar el vell i renovat eix francès i alemany i, per què no, encomanar-nos a Déu més que no pas als mercats.