Mimetismes (10-02-2012)

Avui ja ningú ho recorda però als anys vint del passat segle l’incipient nacionalisme català que començava a respirar flaires independentistes va cercar en l’èpica cèltica i catòlica irlandesa un referent vàlid i útil per la causa catalana. Fins i tot un partit amb el nom de Nosaltres Sols, traducció literal de Sinn Féin, aparegué per les nostres contrades com a referència política dels tumults que es vivien per terres irlandeses. Alguns ensumaren a la vella Hibernia l’ideal i aura veritablement alliberadors per la nostra causa nacional. El propi Macià s'aproxima a la mítica irlandesa per ordir els fets de Prats de Molló i el resultat per tots és més que conegut. La febrada irlandesa no passà d’allò que en Pla li deia foc d’encenalls i durà quatre dies mal comptats. No cal oblidar que l’avui omnipresent estelada s’esdevingué després que el patriota català i seguidor de Macià Vicenç Albert Ballester conegués i s'inspirés en el moviment separatista cubà. La similitud entre la nostra estelada i la bandera cubana així ho palesa abastament. Molts catalans que feren les amèriques així ho sentiren i en deixaren constància semàntica i bucòlica. Darrerament els catalans hem begut d’altres fonts i els nostres mimetismes ens han dut cap cap a terres irredemptes però sempre llunyanes. Qui no recorda aquell famós i fins ara poc ufanós “avui Lituània i demà Catalunya”. Durant aquell procés de desmantellament de l'imperi de la Unió Soviètica i d’autèntica “primavera de les nacions o pobles d’Europa”, aquest va ser un cant de batalla on molts independentistes ben intencionats hi trobaren aixopluc. O qui no recorda la sempre latent i mai del tot guarida famosa basquitis. Aquesta malaltia espiritual, la més mortífera, que essencialment et feia passar per bo tot allò que provenia del País Basc, amb només algunes i violentes excepcions, va tenir –i encara en té més d’un- molts seguidors que a dreta i esquerra de l’espectre polític aplaudien fervorosament i amb devoció quasi religiosa les diferents invectives que etzibaven el bascos. Per un cantó s’elevaven a categoria doctrinal totes les proclames de personatges com Arzallus i el seu PNB o de l’altra es lloaven totes les accions de contundència i resistència de l’esquerra abertzale. I encara podríem dir més, pels més agosarats llur pas endavant els duia a justificar, sempre amb matisos de diversa natura , contradicció i mena, les accions de la banda ETA. Amb el temps aquesta malaltia de l’ànima nacionalista s’anà esmorteint i avui, no del tot anorreada, ja ocupa més espai al museu de la consciència nacional mimètica que no pas als carrers dels pobles i ciutats del país. No descartem que torni amb renovada virulència si aquí ens adormim i allà fan els deures. Demano restar expectants i que ningú entoni o escolti cants del cigne prematurs. Finalment les últimes fornades de nacionalistes catalans mimètics han experimentat amb la influència modernitzadora de nacions sense estat de l’Europa occidental. L’independentisme, bona cosa, ha anat madurant i la Unió Europea no deixa de ser el nostre marc de referència polític, diríem. Almenys pel curt termini. Aquests darrers mimètics benintencionats observen processos com el d’Escòcia, o en menor grau Quebec o Flandes, com exemples o rutes a seguir per la nostra causa emancipadora. D’aquestes nacions –amb vocació d’estat- n’esperen guia, rumb i especialment solidaritat. El que ara en diem fulls de ruta. Són ells els que aquesta setmana poden haver-se trobat amb un cert desengany en comprovar com la viceprimera ministra escocesa Nicola Sturgeon declarava en seu brussel•lesa que “la possible independència escocesa no establiria cap precedent per altres nacions sense estat d’Europa”. Així de clar i així de contundent. El seu comentari porta, al meu entendre, a vàries consideracions: la Sra. Sturgeon essent política com és no vol entrar, ni li toca, en vel•leïtats acadèmiques innecessàries i relliscoses. Per tant defensa un posicionament que entra dins els cànons de la mai ben apresa “real politik”. Ella cerca un benefici immediat pel seu país: l’estat escocès lliure i sobirà dins d’Europa i ho manifesta, en claredat, quan a posteriori desvela el seu desig de continuar a la UE. Però a més, per pura i lògica estratègica, cerca no importunar altres estats que podrien sentir-se incòmodes per la seva problemàtica interna, com Espanya, davant d’un procés emancipador d’Escòcia en el marc del Regne Unit. Res a dir ni res a objectar des d’aquest prisma. Dit això i fent ús dels valors axiològics i del dret polític val a dir que el que ens diu la viceprimera ministra és tan estratègic com inexacte. I ho és atès que la separació d’Escòcia del Regne Unit i futura permanença dins l’estructura de la UE evidentment que establiria un precedent per totes aquelles parts integrants d’un territori de la Unió que en el futur aconseguissin escindir-se. Altrament el que no valdria pels altres tampoc valdria per a la pròpia Escòcia i això venint d’un país que ha llegat al món homenots com Hobbes, Smith o Hume em sembla que cau pel seu propi, societal, liberal i empíric pes. En aquest sentit , i sobre les anomenades causalitats, pagaria la pena que la ministra tingués a bé de llegir la literatura escrita sobre l'anomenada ampliació interna -internal enlargement- atès que el seu fundador en fou el membre del seu partit i eminent jurista Neil MacCormick. Síntesi tomista: el model, rumb i tempo cap a la independència ha de ser propi i genuí. Enamorem-nos de la nostra causa nacional i no caiem en malenconies subtils però malaltisses foranes. De fora cercar aliances, coneixement i reconeixement i, si és possible, admiració. no pas llàstima. Això ens serà útil per l’endemà de la independència és a dir per a la conclusió de tot el procés, però no pas, pel dia abans. La força de l’adaptabilitat europea té tan de pes com aquella dels fets consumats. És un joc polític d’actors amb interessos divergents no pas una discussió entre teòlegs defensors de les essències de la fe o encara pitjor d'advocats promotors de la rigidesa constitucional. Tot això us ho diu un nacionalista tan mimèticament malaltís, ara potser guarit, com tots els abans esmentats.