Som i serem (11-09-2012)

Per fortuna el determinisme en la història mai ha tingut uns èxits massa destacats. Si així fos Catalunya ja faria temps que hauria deixat d’existir i restaria oblidada en llibres d’història escrits majoritàriament pels negacionistes de la nostra pàtria. Per ells Catalunya no hauria estat mai nació sobirana i en el millor dels casos se’ns descriuria com un mer apèndix d’Aragó. La manifestació de l’onze de setembre és un exemple fefaent d’un poble que té voluntat de ser, d’existir i de marcar les seves pròpies pautes de comportament, convivència i unes regles del joc clares i transparents per tots aquells que viuen a la nostra terra i se’n senten partícips. Des de la derrota del 1714 totes les generacions de catalans han sabut mantenir la flama de la catalanitat i atansar llur testimoni a una nova fornada de catalans i patriotes. Tot plegat fet a voltes en l’erràtica de la feblesa i la desventura que comporta la foscor i d’altres, les més poques, amb l’encert, que pot oferir una major normalitat nacional. Sempre, emperò, i aquesta és la nostra sort, hi ha hagut un recanvi generacional que ens ha permès arribar fins on som avui. No cal repetir que el nacionalisme català ha estat integrador, inclusiu i a més transversal en les facetes ideològiques més diverses. Així la Catalunya autòctona sortirà majoritàriament al carrer i ho farà a Barcelona en massa però també a totes i cadascuna de les viles, llogarrets i ciutats del nostre país. La Catalunya de velles i recents onades migratòries també ho farà, a un altre nivell segur, però la nostra victòria i la seva és vincular el nostre destí nacional amb totes les comunitats nacionals que viuen en el nostre país. No aconseguir-ho, no ho passem per alt, fóra un roc a la faixa per l’espanyolisme i tots aquells unionistes que, obertament o amagada, volen el nostre anorreament com a poble. Ni cal oblidar-los ni menystenir-los i de quintes columnes n’haurem de començar a parlar cada cop més a partir d’ara. Avui estem recollint uns fruits que madurs ens poden obrir les portes de la llibertat nacional però que si es deixen fer malbé ens poden generar una frustració difícil de pair per vàries generacions de catalans. Tenim pressa, molta pressa, és ben cert, però no pas tanta com per fer les coses barroerament i sense un clar sentit d’estat. Català s’entén. Ara és el moment de construir els pilars d’estat que ens han de fer lliures el dia del pas endavant i sòlids l’endemà de la independència. No dubto que ho sabrem fer però és que del que es tracta és que escoltant la veu de la gent hi hagi un lideratge clar, respectat i que encomani autoritat. La manifestació ha de servir per fer palès que Espanya ha tingut la seva oportunitat i que l’ha malgastat. Que no volem ser ni som cap colònia i que n’estem tips de d’escarnis, insults i intents desestabilitzadors. De fet Espanya ja comença a cavil•lar la possible separació de Catalunya i ho fa cargolant encara més les nostres arques públiques i laminant tant com poden la nostra autonomia. Aquestes dues constants no pararan de repetir-se i els nostres dirigents faran bé de no escoltar cants de sirena vinguts d’Espanya que més que a Ítaca ens poden dur al Perejil. A fer punyetes, vaja. “Amb la consolidació de la democràcia a Espanya el nacionalisme desapareixerà”. Aquesta és tal vegada una de les frases més desafortunades pronunciades per un dirigent polític en els primers anys del retorn de la democràcia. El temps ha demostrat que la reivindicació nacional guanya cada dia adherents, fins i tot d’aquells que mai s‘ho hagueren pensat. Per contra l’autonomisme es desgasta i perd pistonada a marxes forçades. Sobta l’actitud de determinades formacions que semblen no voler adonar-se dels moviments implacables de la història. Essent com és transversal la natura del nacionalisme català semblants actituds no tenen perdó i la condemna de la història serà d’un rigor properament luterà. El temps ja ens ho està demostrant. El poble català avança amb un pas més ferm del que mai molts haurien pensat i ho fa pensant en l’estat propi, la independència i no pas en les quimeres federalistes que en el fons no han interessat mai a ningú o d’un nou marc estatutari. És l’hora de la gent, d’una mani reexida per commemorar un nou 11 de setembre però ha arribat l’hora de ser capaços d’unir-nos com a poble en totes aquelles coses que ens vinculen i ens importen i de deixar expressions de dissidència pel moment que arribi la normalitat nacional. Això és la independència. Per una volta desmentim a Richelieu i demostrem la unitat del poble de Catalunya i condemnem una temporada a galeres el nostre congènit i indomable individualisme. Ens hi juguem massa i tenim tanta pressa com no massa temps per fer-ho.