Els mateixos errors de sempre (01-08-2012)

Cuba va ser la conseqüència última d’una política colonial espanyola gens pragmàtica i basada en el tradicionalment castellà mando y ordeno. L’experiència traumàtica de la pèrdua del continent americà durant les primeres dècades de segle XIX no va fer obrir els ulls a una classe dirigent com l’espanyola excessivament esclerotitzada i gens versada en l’acontentament de les demandes de les seves possessions d’ultramar. D’aquesta ceguera política Cuba, Filipines i Puerto Rico en foren testimonis fonamentals. A la inversa de la posició immobilista espanyola la visió britànica en la relació amb les seves colònies, essencialment les de predomini anglosaxó, va ser molt més intel•ligent i adaptable davant els nous canvis socials i polítics. Prova d’això és el manteniment, encara avui, de la reina d’Anglaterra com a sobirana de països tan allunyats geogràficament, que no pas culturalment, com el Canadà, Nova Zelanda o Austràlia. En aquest sentit Gran Bretanya fa bona la idea que el pensador tory Burke tenia de la ideologia conservadora, és a dir, no oposar-se al canvis socials i polítics, a l’estil del retrògrad, sinó fer-los més amables i més assumibles per a la societat. Aquesta política, no cal dir, ha evitat molts trencaments i en fer-ho ha mitigat moltes tensions socials que s’han viscut amb molta més efervescència en d’altres països. Espanya tracta avui més que no pas mai en les darreres dècades a Catalunya com una colònia. En virtut d’aquesta irresponsable i antipragmàtica política Espanya nega i no assumeix cap ni una de les demandes (legítimes) que es fan des de Catalunya. Espanya, sense explicitar-ho, sembla acceptar la inevitabilitat de la marxa de Catalunya. En conseqüència decideix administrar de la manera i forma menys procatalana possible les necessitats del poble català. Altrament no podria explicar-se aquesta exhibició continuada d’obertura de fronts contra Catalunya ja sigui la llengua, l’escola catalana, els diners o les infraestructures. No ens entendrem mai. En alguna ocasió ja he recordat aquesta afortunada frase de Duran i Bas fa més de cent vint-i-cinc anys. Fins al present no massa homes polítics catalans han fet cas a aquesta declaració d’intencions tan contundent. Ara mateix, valdria la pena admetre-ho, som en un moment on les no coincidències amb els espanyols són tan grans com la nul•la capacitat que tenim d’influència i d’interlocució política i institucional. Que lluny que queden els setantes, les trobades, que no serviren per res, entre intel•lectuals d’aquí i d’allà a començaments dels vuitanta i els intents de fer l’Espanya federal. Catalunya ja no pot esperar més. La situació, com tots sabem i patim, és terriblement complicada per un Govern que fent els deures i malvivint per mantenir una estructura de protecció social, contempla amb impotència la nul•la lleialtat institucional que practica el seu homòleg espanyol. La darrera història dels peatges no és més que una altra mostra del cinisme i la incomprensió, tan típicament caciquils, i d’una relació institucional marcada per les regles categòriques de la subordinació. Com deia Espanya no ha après res dels errors passats comesos i tal vegada tampoc estigui en disposició de fer-ho mai. Espanya, per bo i per dolent, té clar un determinat rol que ha de jugar en el món i el seguirà exercint des de l’ uniformisme cultural i identitari i on excepcions com la catalana ja no han de ser possibles. La tardor es presenta dura des de molts perspectives, però si no m’erro, amb una renovada insistència en el front de la cultura, la llengua i la nostra identitat nacional. El problema polític comença per aquí i les ramificacions acaben arribant a àmbits, ben transcendents, com l’economia. El temps s’esgota per ells i per nosaltres i a l’empat etern li arriben els penals.