Image Hosted by ImageShack.us

dijous, 13 de setembre de 2012

La república del bufó (11-11-2011)

Ja fa massa que dura aquest conte. El final s’acosta i promet ser implacable. Per a ell segur, però per al país i la seva moral, també. I això fa mal, molt mal. Itàlia fa massa temps que viu de rendes i de miratges, i és clar, això es paga tard o d’hora. La dreta italiana està podrida però l’esquerra no serveix per a res. Trist, si. Real, també. D’altra banda, com explicar el fenomen Berlusconi? Per cert, un home que no fa tant gaudia de predicament entre el corrupte i misteriós socialisme transalpí. La dreta, afamada de líder, el va entronitzar i l’esquerra, quan podia, no el va anihilar. La política és estranya i allí encara més. La societat en temps de solitud i desesperació es veu necessitada de líders que ensenyin un camí creïble, decent i convincent. Quan passa el contrari la pudor de la merda ho empastifa tot. Homes i institucions. Berlusconi ha estat un hàbil driblador de curts regats i segurament ha conegut millor que no pas ningú el gran nombre de desvirtuts, frustracions i vanitats de la seva gent. No és que tot siguin defectes en els italians, però és que en aquell país ningú, ni tan sols les ments amorosides, esperen cap virtut d'un home provinent de la classe política. I ell, el pitjor entre els dolents, ha jugat molt bé aquesta carta, fent-se presentar com un comú dels mortals quan li ha convingut, admirablement convertint en virtuts quasi públiques les fatxenderies i misèries més gruixudes, o com un empresari d’èxit perseguit per un sistema corrupte, perniciós i gelós dels èxits socials aliens. Tanta mediocritat ha infestat de tal manera la classe política que aquesta l'ha anat destil•lant cap a una societat desconcertada encara pels subterfugis de la vella classe política de l’anterior república. Aquella dels Andreottis, Craxis, Cossigas i tutti quanti. Una classe política generadora de corrupteles cinematogràfiques, de gran glamour, admetem-ho, però mancada de virtuts públiques i de projectes col•lectius. Doncs bé, el drama berlusconià ha estat tant immens que quasi diríem que els ha acabat fent bons. En aquella època anterior al procés de Mane pulitte i de la tangentopoli hi havia, almenys, un límit a les coses, una decència davant la flagrant indecència i una categoria imperiosa de savoir faire. Hi havia brutícia, afanys de poder, megalomania, però tanmateix, existia un sentit de la vergonya personal i col•lectiva. Ni Craxi ni Andreotti varen viure aquest descrèdit i les misèries les tapaven tant com podien. No és ni admirable ni honorable però mai es vantaren de la indecència, i sense predicar amb l’exemple, tothom desgranava la bondat de la maldat. Com a mínim públicament. Altra cosa és que aquelles hipocresies han donat aquests cinismes. D’això en podríem parlar, i molt, però certament ens allunya de l’ideal maquiavèl•lic sempre tan present a Itàlia. Maquiavel, un home tan malentès a Itàlia, que avui potser renegaria de la seva vindicació a un projecte col•lectiu a la península itàlica. Ho algú pot negar que aquells grans italians que en realitat eren itàlics són els que han fet gran la memòria d’aquest país? Itàlia ha estat gran quan ha estat dividida, mai quan ha estat unida. Tal vegada Cavour ho cavil•lava quan decidí posar a la presó Garibaldi, tot just rebent les claus del Regne de Nàpols. Això avui ja no té importància, però pot haver canviat, i cap a malament, el curs de la història. Berlusconi, avui ànima en pena, ahir bufó a qui tots reien les gràcies. El recordo al parlament europeu titllant de capo (jueu al servei dels nazis en un camp d’extermini) un diputat alemany que acabà fent carrera gràcies a l’exabrupte. Només per això ja hauria d’haver plegat acompanyat de la ignomínia. Llavors tot se li perdonava i res semblava ser important davant la mala educació. Després vingueren els escàndols financers, personals, sexuals... Tothom reia i l’esquerra, acomplexada i dubitativa, res no feia. Pitjor encara és que ell ha estat mirall de molts i això és dur de pelar. Tant com per dir que el que està per venir pot no ser gens millor.

Cap comentari: