Evolució lògica (27-03-2012)

Sorprèn fins a cert punt les veus que s’aixequen darrerament sorprenent-se de l’evolució política de Convergència cap a posicions clarament sobiranistes. Per evitar eufemismes innecessaris i per entendre’ns cap a posicions que defensen l’estat català propi dins la Unió Europea. Convergència és una formació política que neix amb vocació de defensa de la nació catalana i ho fa des d’una clara aspiració de centralitat política. També ho fa des de la transversalitat ideològica la qual cosa permet al partit de Pujol ja ens els seus inicis situar-se en una línia diferenciada dels partits polítics “normals” que segueixen rígids posicionaments doctrinaris. De fet aquesta és la gran virtut de CDC i que ha possibilitat tradicionalment als convergents eixamplar la seva musculatura política i la seva base social. Convergència reivindica la catalanitat i ho fa des de posicionaments que poden ser assumibles per democristians, liberals i socialdemòcrates i per no adscrits. Pujol és un home que té, des de fa molts anys el país al cap, i defensa la nació catalana dins un Estat espanyol ja democràtic on molts esperen un encaix polític i institucional. Els anys setanta foren anys d’anhels i d’il•lusions que el temps acabaria desemmascarant la trista i crua realitat. Una realitat d’un estat com l’espanyol que es veu forçat a tolerar la identitat catalana però que aspira a anorrear-la quan així li sia possible. Amb aquestes llavors, no és sorprenent, que sigui molt difícil, o impossible, poder arribar a punts d’entesa duradors. Si Pujol hagués tingut aquesta informació a l’inici de la democràcia probablement CDC hagués fet el pas cap a l’independentisme molt més ràpidament. Ara és molt fàcil fer segons quins posicionaments però fa quaranta anys les coses, i el país, no estaven per segons quines aventures. Però Jordi Pujol i la gent de Convergència van defensar sempre la idea de fer país i, tal vegada sense tenir-ho present, ells són els responsables directes dels viaranys independentistes que avui brollen pel Principat de Catalunya i per la pròpia Convergència. Fent la TV3, Catalunya Ràdio, la immersió lingüística i un seguit de polítiques actives en favors del país aconseguiren, insisteixo tal vegada no intencionadament, que naixés tota una gran generació de militants independentistes que anhelaven viure en un país normal. Ni més ni menys. Pujol no va fracassar ans al contrari va assenyalar i marcar un camí o una drecera que ens conduirà a la llibertat nacional. Era molt legítim als anys seixanta o setanta cercar l’encaix dins una Espanya plurinacional. Quina altra opció plausible teníem llavors? La independència era una quimera i tot just sortíem del franquisme que cal no oblidar va ser un sistema que procurà la mort nacional de Catalunya. A més els efectes psicològics del franquisme encara perduren la qual cosa explica en part el temor de part de la ciutadania cap a la independència. Pujol va tenir la gosadia de proclamar allò que molta gent somniava però que no gosava. Alguns per covardia d’altres per ser descreguts i alguns també per peresa o mandra. Pujol se la jugà i vencé a enemics molt poderosos alguns per cert que des del franquisme canviaren la jaqueta i es feren suposadament progressistes. Un toc de vellut i tot enllestit. Pujol i la gent de Convergència apostà pel país, la seva gent, el teixit empresarial i associatiu, el territori i descavalcà a molts que encara avui no entenen el motiu de la seva derrota. Guanyà tots aquells que el veien com un pagès o camperol i que el menystenien per la seva voluntat inesgotable de parlar l’idioma de la terra i en definitiva defensar el país. Avui el seu llenguatge dels setanta és el llenguatge polític i institucional de la gent del país. Fins i tot d’aquells que mai han votat ni votaran a Convergència. Això no és un fracàs és una victòria rotunda un triomf majúscul. El país el dia, que trigui molt temps, que el president Pujol ens deixi haurà de fer un gran acte de generositat cap a ell i cap a tot allò que ell representava. No és cap fracàs és, continuo insistint, una gran victòria pels catalanistes i pels demòcrates. Les dues coses, per cert, sempre van unides. Si avui Convergència és independentista ho és lògicament per la seva militància però ningú que sigui de bona voluntat i bon enteniment pot oblidar ni menystenir la feina, a voltes sorda i sempre constant, dels homes i les dones que van acompanyar des de la primera hora al president Pujol. El seu fill Oriol, no dubto que ho té ben present, en recull el testimoni, i n’és potser el primer deutor. Com ho som tots nosaltres. A tots ells el reconeixement de la gran feina feta al servei de la nació catalana i al servei d’un projecte polític que neix per defensar la nostra identitat nacional. Dins d’Espanya és impossible fora hi ha un univers que actuant amb coratge i lucidesa serà ple d’oportunitats. Deixem la proclama per un altre dia i fem la feina sorda i constant que ens va ensenyar el president Pujol. És la garantia d’èxit no pas de fracàs.