Image Hosted by ImageShack.us

dijous, 13 de setembre de 2012

Obama: balanç de final de legislatura (10-09-2012)

Ja han passat quatre anys i les eleccions de novembre s’acosten de manera implacable. Barack Obama, primer president negre de la història dels Estats Units, acudeix a la reelecció amb un forçós aire de confiança i una certa respectabilitat de quatre anys de consolidació en el poder. La seva imatge internacional no s’ha ressentit més de l’ estrictament necessari durant la seva presidència. La seva imatge a l‘interior del país mai ha estat immaculada i a hores d’ara menys del que els seus seguidors desitjarien. Una onada de canvi a poc a poc s’estén des de l’oest de les Rocalloses fins la liberal Nova Anglaterra, passant pels sempre durs i conservadors estats centrals (Midwest). La pregunta que es fan els americans és prou reveladora: encarnarà Obama aquest canvi en el canvi des de la seva butaca del saló Oval o per contra serà Romney qui farà valdre el seu pes com a candidat d’oposició i per tant de renovació. Ara mateix les apostes treuen fum. Molt han canviat les coses després d’aquests quasi quatre anys de presidència. Barack Obama fa quatre anys era un polític jove i inexpert que no perdia ocasió de vendre ideals i fer cants a l’esperança. D’ell s’esperava que implementés una determinada visió liberal de la política i les relacions socials als EUA i posés límit al socialment reprovable concepte de “in Washington business as usual”. Molts el comparaven amb una gran estrella de rock i la seva estela, certament exagerada, el va fer guanyar un Nobel de la Pau sense baixar del cavall com un bon general condottiere. Avui trobem un Obama ben diferent, amb el rol polític més que paït i venent realisme des de l’ institució. Avui Obama més que de somnis i d’afanys del que ens parla és dels perills i amenaces que representa l’altre candidat i una determinada visió d’Estats Units que caracteritza l’Amèrica conservadora. No ens enganyem, un fet que dominarà la campanya de les eleccions presidencials serà el missatge negatiu que es llançaran ambdós postulants. Qui en pugui treure més profit en sortirà vencedor. Obama en aquest període a la casa Blanca ha procurat una encesa defensa de fer més accessible l’educació superior a totes les capes de la societat, ha incrementat programes de formació per gent jove i ha promogut, i obert el sagrat meló, de l’expansió de l’assistència sanitària. Tot això està molt bé, però la possibilitat que Obama no guanyi és real. Més ara que s’acosten els comicis i que ja comptem amb un candidat oficial republicà que fa uns pocs mesos amb prou feines se’l creia algú. Hi ha la possibilitat tangible que una nova recessió a Europa faci caure les expectatives de recuperació de l’economia americana. És un fet admès per l’opinió pública, i pel mateix president, que menys creixement i més atur va en sintonia amb menors opcions per Obama de ser reelegit com a president dels Estats Units. La paradoxa és que Obama no ha estat precisament el president que més atenció ha prestat al vell continent i ara podria veure com se li complica la reelecció en part també gràcies a Europa. L’avantatge per a Obama s’ha reduït molt, fins al punt que alguns opinadors creuen que la cursa per la presidència pot estar ara mateix en un virtual empat entre el candidat incumbent i Mitt Romney. Una certa percepció fa pensar que l’electorat americà, que fa quatre anys es va mobilitzar en la seva majoria per Obama, ara torna a cercar un gran canvi d’orientació i de lideratge. Un fet que en teoria no hauria d’afavorir l’actual inquilí de la Casa Blanca per molt que Romney, admetem-ho, no desperta grans adhesions ni passions desbordants. Comparant 2012 amb el 1992 –darrer any en què un president no va ser reelegit– l’índex de confiança del consumidor de la fiable Universitat de Michigan se situa en un pobre 76. Cal afegir que el president Bush era a 77 quan va ser derrotat. Els votants americans valoren molt dues contingències: la bona direcció del país i l’economia. A la majoria d’enquestes Romney puntua millor que el seu adversari en aquests dos grans àmbits. A més, cal no menystenir un detall de suma importància per al desenllaç final: l’atractiu que despertava Obama entre les classes treballadores, el jovent i el votant progressista en general, ha perdut molta intensitat. Obama, en aquest sentit, més que no pas l’entusiame, haurà de fer valer la carta del descrèdit del seu rival electoral. I aquí entra, sorprenentment per alguns, l’aposta del president per Karl Rove, gurú polític i estratègic de Bush i la seva famosa teoria del cinquanta més un. Això és fidelitzar la teva base electoral, no pas els votants sobrevinguts, radicalitzant el teu discurs ideològic i antagonitzar –o endimoniar- tant com sia possible el camp polític del teu rival i, amb conseqüència, les seves idees. Bush, la presidència del qual no fou ni especialment popular ni excessivament satisfactòria, va ser un president que aconseguí polaritzar l’opinió pública. En seguir les instruccions sempre maquiavèl•liques de Karl Rove, dugué la seva estratègia antagonitzadora a bon port l’any 2004 en la campanya que l’enfrontà al senador John Kerry. En aquesta estratègia també juga un paper essencial per obtenir l’èxit final una certa desmobilització i desmoralització de les bases del teu rival. Per fer-ho Obama està apel•lant, ara més que mai, a la seva militància política, amb missatges i conceptes radicals en les formes i polaritzadors de l’opinió pública americana. Així el president centra els seu discurs polític amb referències al matrimoni homosexual, els anticonceptius, préstecs barats per adolescents i atacs velats, o de vegades no tant, contra un suposat racisme dels seus adversaris. En aquesta dinàmica de difícil escapatòria, Obama apel•la a grups socials com les minories, les mares solteres o els homosexuals, de la mateixa manera que el seu suport perd pistonada entre les classes populars, el centre polític i l’electorat blanc en general. Òbviament no ensumarà el vot conservador, que ja no tingué fa quatre anys. I encara pitjor, podria perdre força entre els mateixos votants demòcrates de tota la vida. Un exemple: a les primàries de West Virgínia la base demòcrata atorgà un quaranta per cent del vot a un presidiari demòcrata que competia (des de la presó) amb Obama. Un aspecte positiu del president és el seu major atractiu i el carisma personal de cara al conjunt de l’electorat. En unes eleccions tan personalistes com les presidencials americanes Obama presenta en aquest àmbit unes credencials superiors a un Romney que no acaba de fer-se prou creïble i que dista de l’actual president, d’acord amb la percepció pública, en matèries tan sensibles com honestedat, simpatia, consistència política o connexió amb la ciutadania i (molt important) amb els seus problemes diaris. Dit això, si, per contra, els electors americans el que ara més valoren és un canvi basat en una nova direcció econòmica, llavors és Romney, clarament percebut com a millor gestor dels afers econòmics, qui té la majoria dels trumfos a la mà. Aquesta contingència no és gens descartable davant d’una previsible desacceleració de l’economia americana influïda per la difícil situació europea i podria fer perdre les eleccions al fins ara president. El president Obama no hauria de ser considerat amb excessiva alegria el clar favorit a les properes eleccions de novembre. En part a causa de l’angoixa econòmica que pateix EUA, els dubtes sobre la conducció en els afers del país i la preferència de sectors importants de l’electorat i dels grans lobbies per un gran canvi i lideratge polítics. Tot això ha portat al conegut analista polític demòcrata Peter Hart a donar a Obama unes opcions no superiors al 50 a 50. Aquesta rumorologia coincideix amb el moment més baix en la popularitat de l’actual president. Per a Hart, el descontentament de l’electorat nordamericà amb les seves institucions crea l’ambient de canvi generalitzat de cares i procediments, i això afavoreix les opcions de Romney per sobre de les d’Obama. El major pes institucional d’Obama aquí el podria perjudicar i anar en la direcció contrària als seus interessos i els del partit demòcrata. D’aquí els dubtes ara recurrents que es plantegen: l’electorat americà es comportarà com el pastor alemany o com el doberman? Si ho fa com el primer, és a dir només borda el seu desencís actual, Obama s’emportarà la victòria (o tractant-se de gossos, el gat a l’aigua); si l’aposta és pel segon, l’agressivitat ciutadana provocaria el canvi polític i la victòria de l’exgovernador de Massachussets. La qüestió és, com s’ha assenyalat des de mitjans periodístics americans, si l’electorat expressarà amb més o menys virulència el seu clar desencant vers la classe política, les institucions i l’estat de la unió. El cert és que per a Obama aquestes eleccions representen un gran desafiament, sobretot ara que està perdent suport a marxes forçades entre tots els segments poblacionals nordamericans. En alguns d’ells, negres, llatins, dones, joves, jueus o sindicalistes, encara manté una majoria de suport, però en tots ells aquest suport cau en relació a les eleccions de 2008. El cas del vot catòlic, votant regular demòcrata, és paradigmàtic. Aquest el perdria ara, d’acord amb les enquestes, davant de Romney. En la majoria de casos, excepció feta del vot negre, l’actual president veu baixar la seva acceptació fins als nivells que tradicionalment no han fet guanyar les candidatures demòcrates. Allí on Obama ja no va guanyar el 2008, blancs, homes, individus sense estudis superiors, evangèlics, veterans o empresaris, els resultats són encara pitjors. Un mal senyal a pocs mesos vista de les eleccions de la democràcia més gran del món. El president, però, té tres elements que puntua millor que el seu rival . Si els manté, podrien ser decisius per a les seves aspiracions: ser valorat com un bon comandant en cap (Good commander in chief). Curiosament a Obama, en bona part a causa de l’èxit de l’operació Bin Laden, el derrocament i la mort de Gadafi o la sortida no traumàtica d’Irak, la seva política exterior i de seguretat li ofereix un punt de suport en les seves aspiracions. I és que és aquí on Obama obté uns resultats molt bons, tractant-se, com és ell, d’un demòcrata. Aquesta és tradicionalment un àrea de clar domini republicà. Perquè els republicans són cosndierats els màxims exponents de l’ordre i la defensa nacional. Altres elements serien ser valorat com el millor candidat per la defensa dels interessos de les classes mitjanes i tenir millor experiència i coneixement, que el seu rival, de la situació del país. Segons la premsa i els opinadors conservadors, l’Obama estratega ha intentat distreure l’opinió pública allunyant-la “dels autèntics problemes de la gent”, atiant el discurs socialment partioner (divisori) de l’anomenada guerra cultural. Aquesta aposta és complicada, i ara per ara en el millor dels casos presenta molts dubtes de ser d’èxit. No debades en afers com el del matrimoni entre parelles del mateix sexe, de trenta-dos estats que ho han sotmès a referèndum han estat trenta-dos els que hi han votat en contra. Inclosa la sempre liberal Califòrnia. Els nordamericans, val la pena no oblidar-ho, tendeixen a ser més conservadors a l'hora d’anar a votar que en les percepcions que poden tenir i expliciten en enquestes o els estudis d’opinió. Fins fa ben poc la sensació més que generalitzada era que la reelecció d’Obama era més que assegurada. Obama, l’home centrista i moderat, davant d’un Romney massa conservador i de confessió mormona. Un fet que no agrada als sectors conservadors del país. Les coses, però, poden haver canviat. Romney durant la seva cursa a les primàries va haver d’adoptar posicionaments sobre algunes qüestions que incomoden certs segments de l’opinió pública i del centre polític. Ara que ja és candidat no li cal fer aquests pronunciaments cada cop que ha de fer un comunicat públic, una roda de premsa o un míting polític. No fent-ho no veu com és desgasta a cada moment la seva persona i les seves opcions electorals. Obama aspira que l’aposta de l’electorat sigui entre el moderat president i el conservador exgovernador. Si és així, compta poder mobilitzar aquells suports perduts d’una part de l’electorat que entusiàsticament li confià el vot les passades eleccions. Aquí entren les minories ètniques i socials com a factor clau per desnivellar aquest virtual empat que ara s’ensuma. Per contra, si l’economia es deteriora Romney mitigarà la imatge d’home conservador allunyat dels problemes de la gent, desmobilitzarà encara més el vot de minories i dels joves i veurà transferències de votants del bàndol demòcrata cap al republicà. Es presenta un final de campanya molt mogut i que farà bo aquell vell concepte de “guerra civil” de paraules...

Cap comentari: