No adoraràs Déu i el diable (29-05-2012)

Crec que aquest apartat de la vida del Crist apareix a l’Evangeli de Sant Mateu. En ell es relata com Jesús en el desert viu la temptació del diable qui l’esperona a renegar de Déu Pare i a seguir-lo a ell. És prou conegut que Jesús, amb bon criteri, menysté l’oferta de Satanàs, l’engega, aquí no pas a pastar fang, i segueix el seu camí de santedat davant dels homes. El desert en la literatura oriental i hebrea, en particular, era un lloc on habitaven espècies de mal viure com el mateix diable o esperits de tota mena i condició. Dolenta i pecaminosa s’entén. D’altra banda, i sense que necessàriament vingui a tomb, és sabut pels naturalistes que l’altiplà madrileny presenta condicions de gran aridesa i de poca fertilitat. També en aquest altiplà sovint s’hi troben esperits de condicions ideològiques diverses i que no acostumen a fer gala d’un gran amor per la pàtria catalana. De vegades a Catalunya d’això no ens adonem prou i acabem dubtant si hem d’adorar Déu, el diable o a tots dos depenent del que obligui o aconselli la circumstància. D’això alguns en diuen pragmatisme i d’altres ens ho presenten com d’una resignació que festeja amb la covardia. I és que quelcom de tot plegat té aquest afer del pacte fiscal. La papereta pel president Mas és certament complicada. I més en un país com el nostre que (merescudament?) ens hem guanyat la fama de dir una cosa a casa i després en fem una de molt diferent quan enfilem cap a Madrid. Gestionar aquest estat esquizofrènic de les coses no serà fàcil i ens haurem d’encomanar a les bones pràctiques del president que ja es pot dir que pel poc temps que ha governat ja ha ballat amb totes les més grasses de la festa. Bankia va sortir a borsa un 18 de juliol. Setanta-cinc anys després, per cert, del fatídic aixecament militar. De ben segur que més d’un grapat va pensar que era una bona data per encetar una marxa triomfant a l’Ibex 35. Molts a les espanyes encara viuen del record i una data així no és com per oblidar-la. Alguns d’aquests, fent ús d’un pragmatisme especial, varen fins i tot esperonar a La Caixa a embolicar-se en aquests afers. La fusió de les dues entitats havia de veure néixer un nou gegant del sector que s’ho havia de menjar tot. El resultat de tot plegat salta a la vista i no cal perdre-hi massa temps. Del pacte fiscal i del que se’n derivi ja en parlaré un altre dia. Avui no toca parlar d'això, però de la cimera de partits de demà, sí vull dir una cosa: no es pot adorar a Déu i al diable. Amén.