Image Hosted by ImageShack.us

dijous, 13 de setembre de 2012

Noves ampolles amb el mateix vi de sempre (30-12-2011)

Hi ha qui pensa que el nou govern Rajoy ens arreglarà les coses i que per fi algú posarà ordre i seny. L’esperança, entesa no ja com una virtut teologal sinó com un agafem-nos al que calgui i faci falta, és l’arma dels països vençuts. Aquells vinguts a menys, que es saben decadents però que no ho admetran ni farts del pitjor vi. No oblidem que això és l’Espanya d’avui amb Rajoy, Rubalcaba o el que vingui. La derrota econòmica, per bé que encara no política, només és considerable amb la derrota moral d’un país que es troba en runes després d’anys de viure en un núvol de crèdit i d’hipoteques. Sí, de crèdit fins hi tot per comprar el Champagne. El Cava i tantes coses que ara retornen ja els resultava barat... En aquest sentit un ministre d’economia que provingui de Lehman Brothers -en fou el president per Espanya- fa lleig. No ens enganyem. Després potser demostrarà ser un bon executiu i un home honest i recte en les seves decisions. Ara bé d’entrada no sembla algú que, ateses llurs credencials, hagi de ser un home massa escrupolós amb les coses públiques o els béns d'altri. I és que del que es tracta, ara mateix, és de fer bé les coses i, per què no dir-ho, donar exemple. Els màxims representants d’aquesta famosa cultura del tot s’hi val o “pelotazo” ara no els podem permetre pujar a dalt de tot a donar-nos lliçons de com ells saben arreglar les coses. Amb quina autoritat ho faran, m’interrogo. O tindran la barra de dir-nos el “nosaltres ja ho us ho dèiem”? Que hi hagi hagut un desastre de govern socialista que ho hagi tot malmenat i, que a més, s’hagi patejat -amb perdó dels primmirats-, les joies o bijuteria de totes les àvies del país, no ho pot justificar tot. Aquests homes de la bombolla esdevinguts ara governants amb quina legitimitat demanaran a la ciutadania que s’estrenyin llurs cinturons. Essent com han estat els de llur pelatge i condició els que ho han tot emmerdat. “Cada dia sóc més liberal però cada cop més em malfio d’aquells que se’n anomenen”. La frase de Chesterton cobra, al meu parer, una significació amb força renovada en aquest temps de foscor i de recórrer encara molt de túnel fins veure la llum. La diferència entre Catalunya i Espanya és la mateixa que hi ha entre un Mas-Colell i un De Guindos. Cadascú que en tregui les lectures adequades i pertinents. Ja sabem que la dreta a Espanya, en època democràtica, sap escapolir-se de l’escrutini públic i de control de tresoreria molt millor que no pas l’esquerra. A la dreta, a més, tot o quasi tot, se li perdona. Veiem com a savis indicadors els resultats a Madrid, Múrcia o al País Valencià. A Camps no se’l vincula ja amb el PP, en tot cas, ell és el corrupte o el que s’ha passat de llest en societats on la majoria volen veure’s emmirallats amb semblants personatges. Em sap greu la frase, ja que és molt classista i injusta, però saben robar millor i, possiblement això sigui, perquè han menjat calent tota la seva vida. I això en un país tant antimeritocràtic (i tant antiliberal) com Espanya garanteix a uns quants “cacics o endollats per aquests” un plus de llibertinatge i de llagoteria ciutadana. L’esquerra espanyola en democràcia, per la seva banda, n’ha fet de tots colors, però quan gestiona s’emborratxa de seguida de l’eròtica del poder, del vici i la corrupció i també d’uns afanys malbaratadors dignes de judici i estudi. Ràpidament copia models antiquats i competeix en barroeria amb els anteriors cacics dretans. Té un pòsit superior ideològic, però en fa un ús tant insensat, que acaba recordant més en Marx, Groucho que en Marx, Karl. I la gent entre l’original i la còpia ja sabem sempre el que tria i més encara a Espanya on valen blancs o negres però mai termes mitjos. Això és el que ens ve al damunt i qui no ho vegi que cridi a Santa Llúcia. El panorama és magre per no dir agre i això que avui no he parlat de Catalunya. Aquí sí que val a dir que si els que abans teníem eren dolents i hipòcrites ara ens arriben des de Madrid uns iguals de dolents però cínics i campions de l’arrogància. I mentrestant a Catalunya anem fent els deures eficientment i amb una pietat digna d’heroi Jansenita. De seguir així la gent podria fer pagar a justos per pecadors. I això no ho hem de voler de cap manera.

Cap comentari: