Image Hosted by ImageShack.us

dijous, 13 de setembre de 2012

Diguem-ne refolució (1)! (26-05-2011)

El conjunt de transformacions que s’estan vivint en el món àrab provoquen perplexitat a un món que resta expectant i a l’espera de novetats i canvis visibles. El món àrab viu en convulsió però no deixa mai de sorprendre’ns. Per exemple no pocs experts en la matèria i opinadors internacionals temien que només els islamistes tenien la capacitat de fer trontollar règims de natura antidemocràtica i de gran desigualtat social. Ara veiem que no només no han estat ells els responsables de l’onada de canvis sinó que la seva presència i força era el gran mur de contenció que donava oxigen a uns règims que feia temps que havien perdut tota legitimitat. La joventut i d’altres actors subalterns, per contra, si han jugat un paper decisiu en aquest afer però resta per veure si desenvoluparan un rol similar en la configuració de les noves dinàmiques institucionals i de poder. Més aviat m’atreviria a albirar que no. Analitzem dos casos que he conegut de primera mà en aquests darrers temps: A Egipte, per exemple, un rumor estès apunta que serà l’exèrcit qui pilotarà el canvi de règim sota el paraigua d’uns Estats Units que veuen com se’ls presenta, si per fi saben fer un bon ús de les seves cartes, una darrera oportunitat de millorar la seva imatge tant denigrada arreu de l’univers musulmà, després de molts anys de suport incondicional a Israel o amb l’agreujant iraquià o afganès. La qüestió religiosa no és pas menor i el deu per cent de cristians pot posar –mai millor dit- el crit al cel si els poderosos Germans Musulmans es fessin amb el poder i l’estat es mou cap a una república de tall islàmic. Una cosa és la discriminació i una altre és la persecució oberta i declarada. Europa i el món no poden callar i no podem permetre involucions de cap mena. Hi ha massa en joc i, per cert, els coptes són tant o més egipcis que els musulmans. Egipte, pel seu pes històric, demogràfic i cultural ha de convertir-se en un estat on la convivència entre les religions sigui la norma i el respecte pels drets humans la categoria. D’exportador de radicals islamistes pot convertir-se en exportador de pau i diàleg. No és pot menysprear l’assumpte. Líbia on servidor ha vist un munt de banderes occidentals començant per franceses i americanes l’onada de canvi pot ser més brusc. No debades d’un escenari de guerra civil podem evolucionar cap a un altre de pau freda i d’acords de mínims. El país resta partit i les consideracions que hom ha escoltat a la banda oriental (Cirenaica) molt contràries al sanguinari Gadaffi poden no estar plenament en consonància amb les de la banda occidental encara ara sota control governamental. Sembla clar, que més d’hora que tard, el sàtrapa i llur clan familiar i col•lecció multicolor d’amistats hauran de marxar i possiblement ser jutjats per un tribunal internacional. Això si no els maten abans en algun dels molts bombardeigs que minven dia rere dia les resistències del règim i la seva moral de supervivència. El règim resultant hauria de ser més lliure i democràtic però d’això a la democràcia encara en pot mancar un bon tros. A Egipte el garant del canvi és l’exèrcit i aquest no sembla que estigui per aventures islamitzants. A Líbia el Consell Nacional Revolucionari l’encapçala un exministre de justícia del propi Gadaffi en un executiu amb presència d’antics refractaris i partidaris de Gadaffi. Les revolucions per ser catalogades com a tals han de ser radicals i instauradores d’un ordre senzillament nou. Aquí de tot plegat res de res. I no dic pas jo que amb la revolució l’estat de les coses hagués estat necessàriament millor. La revolució pot ser com deia Burke un dia de foc i cinquanta anys de fum. Aquí els canvis seran modulats i evolutius i esperem que gens traumàtics. L’ordre social n’està en joc. El que haurem viscut serà la fi d’uns règims d’autòcrates republicans amb vel•leïtats continuistes i el que s’espera a l’horitzó és tant esperançador com ara mateix imprecís. Celebrem la derrota dels dictadors i posem-nos a treballar amb tots aquells que poden fer possible el somni. Per cert refolució ve de reforma i no pas de revolució.

Cap comentari: