De Gaulle i la nova Europa de velocitats variables (23-01-2012)

Si aixequés el cap el general De Gaulle, potser recordaria les paraules del poeta i novel•lista italià Manzoni: “Menys dolent és remoure’s en el dubte que reposar en l’error”. El dubte per a De Gaulle, i també per a l’actual classe política francesa, rau a saber quin poder real tindrà Alemanya en l’Europa que s’està confegint. La satisfacció, no veure dins d’aquest nucli dur el Regne Unit. L’error, o més aviat pecat original, l’accés britànic a la comunitat tantes vegades vetat per l’estadista gal. De Gaulle, diuen molts francesos, tenia raó, i per fi ara, amb els britànics més fora que dins, les coses començaran a aclarir-se. Alemanya, per bé que avui ja no genera el temor de fa unes dècades i que el seu liderat, tothom admet, no serà un dictat tradicional, encara ha de demostrar a una Europa, ara en crisi, que les seves intencionalitats són totalment honestes. Si el que vol és comandar el grup, Alemanya haurà de ser més fidel que la dona del Cèsar i no deixar cap petita ombra de dubte. No són pocs els que recorden que la mateixa Alemanya ( i França), suposada guardiana de l’ortodòxia, va ser la primera a no respectar les pròpies normes de dèficit públic que ella mateixa havia exigit en el moment de nàixer l’Euro. Són les coses de la història en un continent com el nostre on oblidar encara costa i on els estereotips pesen molt . Ahir, més que no pas avui, el Regne Unit ha estat la pedra a la sabata que ha entorpit qualsevol consens afavoridor de major integració europea. No debades, resta fora dels dos darrers avenços comunitaris, l’accés a l’euro i Schengen. I per a molts europeus la sortida de la Gran Bretanya del nucli dur dels afers europeus és la conseqüència lògica d’un conjunt d’actituds poc voluntarioses en favor d’un projecte que, ara més que mai, necessita de clares adhesions i no pas d’actors especialitzats a posar aigua al vi. La política europea britànica ha acabat llaurant allò que havia anat conreant des de feia molts anys, almenys així ho pensen molts europeus. De Gaulle, que no deixava de ser un gran utilitarista d’una Europa integrada al servei de França, podria estar content en veure el resultat de la cimera europea de desembre 2011. Però probablement els qui no n’estarien tant serien Jean Monnet o Robert Schuman. Ambdós francesos com el general, patriotes gals també com ell, i pares fundadors d’una Europa federal unida, entesa com el gran instrument visionari superador, per sempre més, de les divisions i misèries viscudes en el continent. De Gaulle creia en Europa com un mer instrument, on l’entesa amb l’Alemanya, que li havia fet la guerra i l’ocupació feia ben poc temps, era molt més necessària que compartir un liderat polític amb una Gran Bretanya a qui mai podria dominar i que sempre comptaria amb el suport americà. De Gaulle pensava en lògica d’Estat, mentre que Monnet i Schuman observaven la realitat des de la unió voluntària de totes les ànimes europees. Avui un De Gaulle vencedor veuria amb bons ulls un acord entre caps d’Estat i de govern i celebraria l’eixida britànica dels nuclis de poder rellevants. Probablement es queixaria d’una certa pèrdua de sobirania, que ell, ben segur, exageraria pels seus propis interessos. Monnet i Schuman lamentarien ambdues circumstàncies i també es queixarien que la major integració arriba des de dalt per la via del pacte d’Estats i no pas des de baix per un reforçament de la Comissió en el marc d’un nou tractat europeu. Com sempre a la UE, un parell de passes endavant i un cap enrere. O no hem de valorar la “sortida” britànica com un pas endavant? Així estan les coses, una part d’Europa celebra la “sortida” britànica, una altra no veu amb bons ulls el reforçat eix francoalemany i finalment molts polítics francesos i alguns homes europeus recelen d’una Alemanya que surt molt reforçada d’una crisi econòmica amb grans i greus implicacions polítiques i institucionals. Ja sabem que mai plou a gust de tothom en els afers d’Europa. El cert és que poques alternatives hi havia a la taula de negociacions i, un cop vista la negativa britànica, acompanyada de vacil•lacions de suecs, txecs i hongaresos i potser en el futur d’algun altre Estat, el que quedava als restants països membres era avançar amb determinació cap endavant. Aquí el pitjor escenari era el de l’immobilisme. Dolent per a Europa i un mal senyal per a uns inestables i temibles mercats financers i del deute. Els britànics, de la mà d’un vacil•lant i contradictori Cameron, han sortit de la cuina europea, ja que, pel que s’ha vist, no podien suportar-ne l’escalfor. Una vella i acurada sentència del president Truman, però que val per expressar la peculiar relació que els britànics han tingut en els assumptes relacionats amb Europa. De vegades ha semblat que els britànics (aquí potser hauríem de dir-ne anglesos, ja que molts gal•lesos o escocesos veuen les coses europees amb altres ulls), estaven forçats a pertànyer al club europeu i a obeir-ne cegament les directrius. Semblava com si una mà negra dirigida des de Brussel•les els obligués a formar part de les institucions europees contra la seva voluntat. La realitat no pot trobar-se més lluny d’aquestes impressions, ja que precisament foren els britànics qui, després d’una dècada com la dels anys seixanta maldant per l’adhesió, no l’aconseguiren fins entrats els setanta, juntament amb Dinamarca i la República d’Irlanda. És clar que durant aquella dècada els britànics empiparen, i molt, el general De Gaulle, estrenyent cada cop més una aliança transatlàntica amb els americans. De Gaulle, que no trigà més del temps estricament necessari, segons els cànons francesos, a oblidar el rol ianqui (i britànic) en l’alliberament, no perdonà la “traïció” britànica i els féu literalment, molt al gust de la pròpia ciutadania per cert, la vida impossible. D’aquesta manera, els successius intents d’adhesió britànics varen ser igualment rebutjats. Un cop mort De Gaulle, el seu successor i antic primer ministre, George Pompidou, gaudint de menys autoritat i màniga ampla que el general per fer i desfer en els afers públics, va cedir en les exigències i el camí cap a l’entrada britànica, i la primera ampliació al Mercat Comú fou aplanada. Això si, amb unes condicions financerament dures, que posteriorment foren renegociades pels diferents governs de la senyora Thatcher. És el famós xec britànic, en virtut del qual molts a Europa pensen que els súbdits de sa graciosa Majestat aporten a les arques europees molt menys del que realment els correspondria. Cal fer constar en acta que l’actual baronessa, com d’altres premiers britànics, jugà diferents i variats papers en aquesta auca i acabà sent engolida per una rebel•lió de diputats tories favorables a l’accés de l’illa díscola a la moneda única europea. Gran Bretanya entrà a formar part de la CEE de la mà d’un govern monocolor conservador, encapçalat per Edward Heath, amb l’oposició de l’ara proeuropeu partit laborista. Si és que no la coneix prou bé, fóra bo que David Cameron, virtuós de la fugida cap endavant, conegués la història del seu propi partit i país, i que en tragués algunes conseqüències que potser no ha valorat prou. Per primer cop des de l’adhesió, el Regne Unit de la Gran Bretanya i d’Irlanda del Nord resta fora d’un gran acord europeu. El país dels Pitt, Wellington, Gladstone, Disraeli o Churchill i tants altres fou sempre docte en l’art del pactisme i el pragmatisme. Aquests, pel que es veu, són temps, categories i homes del passat. Gran Bretanya restarà isolada de les grans decisions europees i ho fa per una suposada influència de la City per salvaguardar els seus serveis financers basats en la regulació mínima i per un suposat interès nacional. Els líders que depenen en gran manera de grups de pressió o de sondeigs sempre són aprenents o mecànics de la política, però mai arriben a ser-ne enginyers o arquitectes. Era un gran moment per a Cameron per fer-se políticament home. Ara no deixa de ser un tory acomplexat, de la mateixa manera com Tony Blair va ser un altre fals laborista.